El Santuari de Meritxell (Andorra)

Fa unes setmanes vaig visitar el Santuari de Meritxell a Andorra. I he pensat que potser us interessaria una reflexió que he tret, a partir dels records que guardo de la meva primera visita farà uns 15 anys, i la visita actual, ja crescut i després d'haver-me amarat molt més de l'arquitectura, amb els anys i amb la carrera.

Per començar dir que l'edifici és obra de l'arquitecte català Ricard Bofill i es va acabar el 1974. El projecte va sorgir arran d'un incendi que va destruïr el Santuari romànic previ.

La primera visita

Coses que em van sorprendre i que no vaig entendre quan era petit. Perquè s'entrava de forma tan estranya? S'havia de pujar unes rampes i arribaves a dalt on entraves per un costat a una església. Hi havia parts que semblaven sense acabar. Parts que semblava que haguessin d'anar cobertes però no hi havia coberta. En definitiva no puc dir que no m'agradés, sinó més aviat que hi havia moltes coses que no entenia.

La segona visita

Havien passat molts anys, i una carrera de pel mig, i la visió amb que vaig arribar a Meritxell, era totalment diferent. Per començar el què m'havia estranyat quan era petit, aquí em va semblar una forma interessant d'acostar-se a l'església, pujar les rampes és fer un recorregut cap a l'església, primer sembla que t'allunyis, per després girar i arribar-hi tangencialment, poc a poc descobrint-la.

Normalment les esglésies catòliques a les que estem acostumats hi entrem per l'extrem llarg de la creu. En aquest cas també però en comptes d'accedir pel front, accedim pels dos costats. L'encontre amb la figura de l'altar i al fons la verge no és frontal, és en perspectiva, i poc a poc t'hi acostes, adonant-te que t'acostes a quelcom diferent.

Un contrast molt interessant al temple és el material exterior-interior. Tota la pell externa del santuari està rematada amb pissarra, en canvi l'interior és un enguixat totalment blanc, igual que el terra, també passem de la pissarra al marbre blanc. En un entorn on normalment hi ha molta llum, sembla mentida que al entrar a l'edifici encara en tinguis més, i això s'aconsegueix per aquest joc amb les pells.

Buscant una mica sobre el santuari i les voluntats de Bofill a l'hora de projectar-lo, explico l'altre punt que em va sobtar quan era petit, les parts que semblaven inacabades. Hi ha tot un pati que no té volta, i tens la sensació que se l'haguessin deixat de construir per algun problema econòmic. Mirat amb perspectiva i amb la informació, la voluntat d'aquest espai era que la volta fos el cel, una forma d'enllaçar allò terranal amb allò diví o superior. Un gest interessant i que realment et fa mirar amunt.

En definitiva un edifici interessant, i una visita recomenable si mai passeu per Andorra, i teniu un moment entre les baixades per les pistes i les compres.