L'altre dia vaig tenir l'oportunitat d'assistir al campus professional organitzat per ASOMA, l'associació de fabricants de fusteries de fusta, sobre l'utilització d'aquest tipus de fusteries. Per descomptat que per a uns comercials, el seu producte és el millor, però realment té certs punts interessants.
Per una banda, ecologicament parlant, són probablement les que millor comportament ambiental tenen, sobretot si són amb fustes de boscos sostenibles, les tropicals, per més que ens venguin la moto, sabem que no ho són. Al llarg de la vida del producte, desde l'arbre fins al reciclatge, la quanitat de CO2 que es llença en el procés és molt menor (desenes de vegades) a la de les fusteries d'alumini o PVC. Fins i tot la fusta guanya en 5 vegades menys emissions a l'alumini reciclat.
Per altre banda també és interessant veure els resultats de les fusteries de fusta, a aïllaments acústic i tèrmics, aconseguint molt millors valors que les d'alumini. Tema preus, s'haurà d'estudiar, com a la carrera, molts cops en aquestes jornades es parla de tot menys de preus. Aquests bons resultats d'aïllament les fan interessants davant dels nous canvis al CTE, després de l'entrada en vigor al 2006, aviat es reduiran els valors màxims de conducció que es permeten als tancaments, i en climes extrems, sembla que les fusteries d'alumini actuals, no acaben de funcionar.
Un punt interessant que ens van presentar, és el manteniment, les fusteries de fusta tenien de sempre el problema del manteniment, actualment sembla que amb les noves games de productes i de vernissos amb base d'aigua, el manteniment normal es redueix a una neteja amb aigua amb sabó neutre i una imprimació amb el drap d'una llet especial de manteniment.
En definitiva, a faltar de buscar més dades, sembla que pot ser bastant interessant tornar a les finestres de fusta, ara bé, la gent voldrà tornar al canvi?
La "víctima" d'aquest segon capítol torna a ser el mateix edifici (m'agafaran mania els propietaris...), el cas és que m'ha fet gràcia, que la lona que vaig comentar fa unes setmanes, hagi estat treta, fora que em sembles bona idea o no, i d'algun que altre error de realització, després de posar-la va durar pocs dies, i a canvi de que?
Doncs "money talks" i ara hi ha un fantàstic anunci en el seu lloc, coses del sistema capitalista suposo!
Avui que es compleixen 25 anys de l'accident de Txernòbil, m'ha semblat un bon moment per comentar un parell de coses que he vist i llegit en aquests dies des del terratrèmol i posterior tsunami al Japó.
Trobo curiós que sempre l'avarícia ens posi en alguns problemes seriosos. En un cas, fa 25 anys, experiments de càrrega sense ni la plantilla oficial, per veure fins on arribava un reactor en cas d'emergència. I en el cas actual de Fukujima, com per retallar costos, es menystenen les opcions de catàstrofe natural, per fer més barata una central.
Com va quedar la central després del Tsunami Font:
L'anterior enunciat, si ve es cert que la central era perfectament legal, no deixa de sobtar que sabent que en un període de retorn de uns 1000 anys, a la zona es donen tsunamis de la magnitud del que va passar fa unes setmanes, no deixa d'estranyar que ara a tothom li hagi agafat per sorpresa, sobretot tenint en compte que l'anterior havia estat feia 1100 anys, per tant, podríem dir que tocava.
No deixa de ser sorprenent que en un lloc on clarament sabien que hi podien haver tsunamis, no fessin proteccions contra això, i o que els generadors que havien de mantenir en marxa els sistemes de refrigeració estiguessin a l'aire lliure.
Si teniu ganes d'informar-vos us deixo un parell d'enllaços que un gran amic meu (no poso el nom perquè no sé si et faria gràcia veure't aquí) m'ha passat aquests dies, espero que us siguin interessants, i us aportin més llum, a com van calcular aquesta gent la central, i què hi ha estat passant segurament durant aquests dies.
Fa una setmana us parlava d'una exposició que havia pogut visitar al Caixa Fòrum de Barcelona, avui us en proposo un altre, pels que us quedeu aquests dies a Barcelona, i tingueu ganes d'anar a alguna exposició.
Es tracta de l'exposició Teotihuacan: Ciutat dels Déus, tracta sobre com era la vida a aquesta ciutat. L'exposició gira al voltant de diferents temes, com l'arquitectura i l'urbanisme, l'art, la política, l'economia, les seves creences.
Fins aquí suposo que direu que bé una altre exposició, però crec que és interessant. Per a que us en feu una idea Teotihuacan va ser la primera gran urbs d'Amèrica. Era una ciutat situada a uns 50km de l'actual Ciutat de Mèxic, i en el moment de la seva màxima esplendor ocupava una superfície de 20km i va arribar gairebé a 200.000 habitants, per a què us imagineu el moment històric la ciutat va ser habitada durant uns 800 anys del segle I aC al VII dC.
El significat del seu nom, és lloc on neixen els Déus, i en certa manera per això és considerada com l'arrel de la majoria de pobles de la zona de Mèxic.
Molt recomanable la visita, és bastant extraordinari el grau de detall i perfecció que tenen alguns dels elements exposats.
Per aquells interessats;
Lloc: Caixaforum Barcelona,Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
Horari, De diumenge a divendres de 10 a 20h i dissabte de 10 a 22h
Fins al 19 de juny
I pels més mandrosos, ocupats, o que sigueu de lluny de Barcelona, també podeu fer una visita virtual:
Fa uns anys quan la van inaugurar (amb la tonteria va ser l'any 2007, o sigui que ha plogut una mica), vaig tenir l'oportunitat de fer una visita a l'interior de la Torre Agbar. La torre va ser un projecte bastant contestat a Barcelona, obra de l'arquitecte francés Jean Nouvel. És un edifici diferent a tots els que tenia la ciutat, i que per les seves dimensions, canviava el "skyline" barceloní i es pot veure des de gran part de la ciutat. En total un edifici de més de 140 metres amb més de 30.000m² dedicats a oficines.
Reconec que quan vaig veure el projecte, i va començar a pujar l'edifici, em va causar molta sorpresa que no repulsa, sense en compte pel que veia al meu voltant molta gent deia que era horrible, què no sabien perquè deixaven que es contruïs.
A mi la veritat és un projecte que sempre m'ha agradat, i entrar en relació o no amb el que hi ha a l'entorn, sempre he tingut la sensació que es buscava una icona, i que dintre de tot, els colors de l'exterior recorden la terra i el cel que tenim per aquí.
Amb tot sempre hi ha hagut aspectes que m'han fet criticar una mica el projecte. Per una banda la geometria de la torre, no tinc cap discussió cap a les plantes en forma d'elipse, però si que penso que haurien d'haber pensat alguna forma per aprofitar millor els materials, i no generar, infinitat de peces a retallar per fer tan el terra com els sostres.
Amb tot he de reconèixer que l'espai interior de la torre, tot i que difícil de moblar, de fet l'arquitecte es va desentendre de l'interiorisme, és molt còmode, i deu ser agraït a l'hora de treballar-hi.
Per altre banda l'exterior, amb els milers de vidres, sempre li he vist un problema i és que mai estan nets, d'acord que sempre s'ha de netejar l'exterior, però el fet que siguin peces tan petites, i que no es pugui posar una góndola externa, fa que algú estigui netejant cada dia de l'any vidres, i que la torre mai sembli neta.
Des del punt de vista de la sostenibilitat, es va vendre que el projecte era molt sostenible, no tinc les dades però mai m'ha deixat de sorprendre que un edifici que és bàsicament de formigó armat, que allibera moltes tones de CO2 en la seva construcció sigui molt sostenible, però sense entrar en això que hauria de conèixer en profunditat tot el projecte, emprava certs criteris que em semblen interessants. La pell que no deixa de ser una façana ventilada, la major presència d'obertures cap al nord per aprofitar la llum natural, o la circulació d'aire, són mesures que afavoreixen l'estalvi energètic.
Fa uns dies vaig visitar l'exposició sota aquest nom que es pot visitar al Cosmocaixa fins aquest diumenge, 17 d'abril. El subtítol és més explicatiu sobre el temari de l'exposició "Art i Arquitectura a Rússia 1915-1935"
Lluny de valorar si aquesta m'agradava o no, la recordava bastant interessant de l'època en que estudiava història de l'arquitectura a la carrera, als companys arquitectes i als interessats en el tema segur que us sonen noms com Melnikov o Gòlosov. A part de l'arquitectura també em cridava veure l'obra d'alguns artistes de l'època amb obres també presents a l'exposició.
Un cop visitada l'exposició, he de dir que em em vaig endur una decepció. Tot i poder veure imatges interessants de moltes obres, ja siguin habitatges, centres industrials, o culturals, entre altres, algunes de molt bones, crec que l'exposició flaquejava una mica a l'hora d'explicar l'arquitectura.
En tota l'exposició no vam trobar ni una sola planta, o document d'algun altre tipus que no fossin fotografies sobre els edificis, a excepció de dos maquetes. Una de la torre de comunicacions Xàbolovka, de Vladímir Xúkhov, i una altre de la casa taller de Melnikov.
Suposo que el tractament que es volia donar a l'arquitectura, era com a la resta d'obres des de el punt de vista plàstic, i per això sols se'n van posar fotografies, però crec que solament amb això no n'hi ha prou per entendre i gaudir de l'arquitectura.
Pel que fa a artistes, es poden veure un recull d'algunes obres força interessants, amb alguns exemples que donen voltes sobre com presentar la tercera dimensió entre altres coses.
L'exposició es gratuïta, i per a una pinzellada introductòria sobre el tema pot ser interessant de visitar.
Lloc: Caixaforum Barcelona,Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
Horari, De diumenge a divendres de 10 a 20h i dissabte de 10 a 22h
Avui ignauguro secció al blog. De tant en tant intentarè publicar alguna cosa que m'hagi cridat l'atenció tot passejant. Sempre és pot aprendre de caminar pel carrer, ja sigui per bons exemples o mals exemples, i també moltes vegades es pot riure una mica, sempre sense mala intenció.
Començo amb un edifici que m'he trobat avui passejant per la ciutat. El tinc molt vist, ja que per casualitat passo molt per la plaça dels països catalans, pels que no sou de Barcelona, una de les places que dona accés a l'estació de Sants. El cas és que hi ha una torre d'habitatges bastant alta a la confluència de Numància amb Josep Terradellas. A aquest edifici li estan arreglant la façana.
Fins aquí molt normal, és un procès típic, i que gairebé tots els edificis hi acaben passant en algun moment de la seva vida, el que m'ha fet gràcia, és que seguint una moda que porta ja cert temps, al cobrir l'edifici han decidit que la lona que taparà les obres tingui un dibuix de com és la façana.
És un costum que no sé quin sobrecost implica en la lona, però que no deixa de sorprendre'm, la gràcia però està en que un cop has decidit fer el dibuix, aquest almenys que segueixi algunes normes. El que sobta del dibuix, és quan ja tenien dibuixades totes les finestres i balcons, els hi va entrar la mandra, i com s'observa van dibuixar la meitat de les ombres, i l'altre meitat, la van copiar fent el simètric, per tant o el dibuix representa la casa iluminada per focus de nit, o bé tenim dos sols i no ens en hem adonat.
Reconec que fer les ombres i que s'entengui bé un volum en un plànol no és fàcil, però no he pogut evitar la temptació de penjar-ho, com deia, un acudit gràfic bastant "freak" però que espero que us faci gràcia
Ja fa un mes dels terratrèmols de Japó, i el cas és que he rebut molts preguntes d'amics i coneguts sobre com pot ser que hi hagi edificis que hagin aguantat, i d'altres que no, que com s'ho fan per construir els japonesos. O què passaria amb Barcelona si patíssim el mateix què aquí.
Per una banda, una de les primeres respostes que em plantejo és que a Japó no ha passat una cosa, el terratrèmol, sinó dues, el terratrèmol i després un tsunami. Aquest últim no a tot arreu, i com més lluny de l'epicentre òbviament de menys escala arribava el sisme.
La primera pregunta, sobre com un edifici pot sobreviure un sisme d'aquestes magnituds és relativament fàcil de respondre, i reitero que és relativament fàcil, calcular a sisme és complicat i normalment llarg, però hem de pensar que Japó és un lloc on es donen molts terratrèmols, i que per tant quan construeixen sempre ho tenen en compte. Una forma de fer-ho és sobre dimensionant els elements constructius, innovant i buscant nous mètodes per encarar-s'hi, o bé adaptant-se al moviment.
En certa manera, una forma d'oposar-se al sisme és augmentar la resistència del edifici, fer servir materials més forts, o augmentar el dimensionat de les peces. Això sempre té un límit, pot arribar un punt on l'estructura de l'edifici casi no et deixi espai per utilitzar l'espai. Probablement tampoc és la forma que més optimitzi els recursos. Aquesta seria la situació de la majoria d'edificis del nostre país, les nostres estructures són molt rígides, i probablement haurien trencat en la seva majoria, clar que un terratrèmol de tanta magnitud, no hauria de passar aquí.
Amb tot aquest no és el mètode usual en les construccions tradicionals japoneses. Més aviat tot el contrari, busquen edificis petits, amb materials lleugers, i que tot el conjunt es mogui amb el terratrèmol, però sobrevisqui sense trencar-se. Gràcies al tipus constructiu i als materials que empren, els edificis permeten cert moviment i així no es trenquen front els forts desplaçaments horitzontals als que els sotmet un terratrèmol.
Pels grans edificis, que senzillament per dimensions, és impossible que siguin lleugers, els japonesos segueixen amb el concepte de la seva construcció tradicional, però augmentant la resistència dels elements, però sempre assegurant-se que l'edifici sigui capaç d'absorbir els moviments.
Un clar exemple d'edifici pensat per moure's amb el terratrèmol i sobreviure'l seria el cas de la Mediateca de Sendai, Sendai es la capital de la província de Miyagi, la més afectada pel tsunami. Aquest edifici, de l'arquitecte japonès Toyo Ito, va aguantar el gran terratrèmol, i totes les seves repliques amb tan sols alguns lleugers desperfectes als acabats, com puguin ser el cel-ras o els recobriments d'alguns envans. Recomano veure el vídeo següent, gravat insitu durant el primer terratrèmol.
Llavors, perquè hi va haver una destrucció tan gran fa gairebé un mes? Molt senzill, aquí entra el factor tsunami.
Pel que no estaven calculades les cases tradicionals, i la major part d'edificis era per una onada, i menys tan alta. De fet, la ara famosa central nuclear de Fukujima estava calculada per suportar un tsunami de 5 metres, segurament pròximament faré un article sobre la central, però serà en un pròxim post.
Perquè una onada pot enviar a terra tants edificis? És molt senzill, per una banda estem parlant d'un esforç horitzontal molt gros, els edificis normalment els veiem com elements que han de suportar esforços verticals. D'acord que els japonesos tenen en compte els terratrèmols, que també els "calculem" com a esforços horitzontals, però la magnitud de l'aigua és molt més grossa. Per dos motius, per una banda per la simple pressió estàtica, per cada mentre d'aigua tenim 1000 kg de força horitzontal per metre quadrat, per tant tenint en compte que a molts llocs l'onada feia 10metres, tenim 10 tones per metre quadrat d'esforç a la base dels edificis.
Aquesta dada que ja de per si, tiraria a terra qualsevol edifici tradicional japonès, hi hem de sumar, que de fet he simplificat fa un moment, ja que he parlat de càrrega estàtica, o sigui, si haguessim omplenat d'aigua a poc a poc el voltant d'una cosa, però aquí l'onada va venir a alta velocitat, per tant l'esforç encara va ser més gran, ja que era una força dinàmica, clarament, que no s'havia tingut en compte.
En conclusió els japonesos haurien de tenir en compte d'ara en endavant tsunamis més grans dels que preveien, i ja que probablement construir totes les cases per a suportar-los seria impossible econòmicament, s'hauran de plantejar altres mitjans per parar abans una onada similar.
Fa unes setmanes vaig visitar el Santuari de Meritxell a Andorra. I he pensat que potser us interessaria una reflexió que he tret, a partir dels records que guardo de la meva primera visita farà uns 15 anys, i la visita actual, ja crescut i després d'haver-me amarat molt més de l'arquitectura, amb els anys i amb la carrera.
Per començar dir que l'edifici és obra de l'arquitecte català Ricard Bofill i es va acabar el 1974. El projecte va sorgir arran d'un incendi que va destruïr el Santuari romànic previ.
La primera visita
Coses que em van sorprendre i que no vaig entendre quan era petit. Perquè s'entrava de forma tan estranya? S'havia de pujar unes rampes i arribaves a dalt on entraves per un costat a una església. Hi havia parts que semblaven sense acabar. Parts que semblava que haguessin d'anar cobertes però no hi havia coberta. En definitiva no puc dir que no m'agradés, sinó més aviat que hi havia moltes coses que no entenia.
La segona visita
Havien passat molts anys, i una carrera de pel mig, i la visió amb que vaig arribar a Meritxell, era totalment diferent. Per començar el què m'havia estranyat quan era petit, aquí em va semblar una forma interessant d'acostar-se a l'església, pujar les rampes és fer un recorregut cap a l'església, primer sembla que t'allunyis, per després girar i arribar-hi tangencialment, poc a poc descobrint-la.
Normalment les esglésies catòliques a les que estem acostumats hi entrem per l'extrem llarg de la creu. En aquest cas també però en comptes d'accedir pel front, accedim pels dos costats. L'encontre amb la figura de l'altar i al fons la verge no és frontal, és en perspectiva, i poc a poc t'hi acostes, adonant-te que t'acostes a quelcom diferent.
Un contrast molt interessant al temple és el material exterior-interior. Tota la pell externa del santuari està rematada amb pissarra, en canvi l'interior és un enguixat totalment blanc, igual que el terra, també passem de la pissarra al marbre blanc. En un entorn on normalment hi ha molta llum, sembla mentida que al entrar a l'edifici encara en tinguis més, i això s'aconsegueix per aquest joc amb les pells.
Buscant una mica sobre el santuari i les voluntats de Bofill a l'hora de projectar-lo, explico l'altre punt que em va sobtar quan era petit, les parts que semblaven inacabades. Hi ha tot un pati que no té volta, i tens la sensació que se l'haguessin deixat de construir per algun problema econòmic. Mirat amb perspectiva i amb la informació, la voluntat d'aquest espai era que la volta fos el cel, una forma d'enllaçar allò terranal amb allò diví o superior. Un gest interessant i que realment et fa mirar amunt.
En definitiva un edifici interessant, i una visita recomenable si mai passeu per Andorra, i teniu un moment entre les baixades per les pistes i les compres.
Avui enceto secció sobre normatives i documents relacionats amb el món de l’arquitectura. Per començar parlaré de la cèdula d’habitabilitat.
Què és?
És un document expedit per la generalitat (en el cas de Catalunya) que acredita que l’habitatge és apte per a que hi puguin residir persones i a l’hora compleix els requisits tècnics mínims d’habitabilitat.
Vull obtenir-la?
Per obtenir-la s’ha de recórrer a un Arquitecte (o un altre tècnic autoritzat) per a què faci una inspecció a l’habitatge, per tal que emeti un certificat d’habitabilitat de l’habitatge, degudament visat al col·legi. Amb aquest document s’ha d’anar a la secretaria d’habitatge per demanar la cèdula, aquest tràmit el pot fer l’arquitecte que hagi emès el certificat o l’interessat o un representant d’aquest. Al cap d’unes setmanes la cèdula es pot recollir o rebre per correu a casa.
Perquè la volem?
Molta gent pot preguntar, de què em serveix aquest paper, perquè el vull, és una manera de recaptar? La resposta és que no. Per una banda és una garantia per nosaltres, quan comprem o lloguem un pis, per veure que l’habitatge que anem a emprar garanteix que podrem viure bé i que no tindrem problemes de salut provocats per aquest, a part de garantir-nos una certa qualitat en les condicions de vida en aquest habitatge. Per altre banda també es un requisit obligatori per poder donar d’alta els diferents subministraments d’un habitatge (aigua, gas, llum, telecomunicacions, etc.). I finalment la llei diu que l’hem de tenir.
Altres dades
La cèdula té una validesa de 15 anys, al caducar s’ha de renovar.
Al llogar un pis o vendre’l és obligatori tenir-la.
Les característiques que han de complir els habitatges les recull el Decret 259/2007 del 21 d’octubre i el Decret 55/2009 del 7 d’abril. Tots dos de la Generalitat de Catalunya
La setmana passada es donava a conèixer el premi Pritzker 2011 d'arquitectura, el guanyador aquest any, com molts ja sabreu és l'arquitecte portuguès Eduardo Souto de Moura.
Per aquells que no conegueu els premis Pritzker, dir-vos que són considerats com el premi Nobel, però en el món de l'arquitectura. De fet és curiós que ni les matemàtiques ni l'arquitectura tinguin premi Nobel. Els Pritzker tenen menys anys d'història que els Nobel, es van començar a donar l'any 1979, i per si us té encuriosits, un arquitecte espanyol el va guanyar el 1996, Rafael Moneo.
Sobre l'arquitecte guardonat aquest any, bàsicament ha construït al seu Portugal natal. Els experts destaquen de la seva obra l'integració amb el paisatge que fa en els seus projectes. Pel que conec de la seva obra és així (sempre discutible en molts casos, si, però és que quan no discutim entre arquitectes??).
Probablement, el projecte que sempre m'ha interessat més, és l'estadi Municipal de Braga. Com pots integrar un estadi al seu entorn? No estem parlant d'un edifici precisament petit. Un estadi, sols per les dimensions del terreny de joc, ja és un element contundent.
Si fem un recorregut visual per l'obra de l'arquitecte veure'm que dona molta importància als materials, i a part de la pedra i la fusta, un que ha fet servir molts cops és el formigó.
Si agafem aquests dos punts, entorn i material, i veiem la situació de l'estadi de Braga, podem observar que realment busca la relació i l'adaptació, que no vol dir camuflar. L'estadi s'alça en una antiga pedrera, i en certa manera això entra en relació amb el formigó, que entre moltes coses està format per pedra (els més tècnics permeteu que simplifiqui...), si veiem això, i que l'estadi es posa al costat d'una de les parets obertes de la pedrera, on es situa el marcador, i deixa sense construïr els dos gols, ens adonarem que l'estadi entra en total relació amb el lloc que s'ha construït i el seu entorn.
El dimecres passat, dia 30 de març, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un campus professional sobre "L'eco-construcció al segle XXI". El títol, i el resum sobre el campus era prou interessant, generar un debat sobre si eco-construcció o eco-rehabilitació, i plantejar una sèrie de propostes per millorar la construcció actual.
Malauradament com passa molts cops en aquest tipus de jornada, i especialment quan tracten sobre aquest tema, s'acaba parlant de moltes coses, però no sobre el que en teoria s'havia de parlar.
Solucions concretes presentades, més aviat poques, l'últim ponent l'arquitecte Cesar Ruiz-Larrea ens va presentar un projecte seu, amb idees que havia aplicat per millorar el consum energètic de l'edifici, fent-lo productor i aprofitant les corrents fresques de la zona i fent entrar la llum natural al màxim dels espais. En aquest sentit probablement va ser el conferenciant més ajustat al tema específic de la jornada.
Els altres dos conferenciants van ser un altre món. El primer conferenciant, l'arquitecte Eloy Celaya ens va presentar el projecte conceptual de la Torre Bionica (més info al web de l'arquitecte), un edifici de més de 1000 metres d'alçada, que allotjaria al seu interior tot una ciutat de 100.000 habitants. Tot i ser una proposta interessant, genera molts dubtes, com mous tanta gent dins d'un edifici, els responsables de la proposta parlen d'un sistema d'ascensors, horitzontals i verticals que comunicarien tot l'edifici, fins i tot, arribant a ser "McDonalds" mòbils que passejarien per la ciutat. Això genera bastants dubtes, de fins a quin punt és auto sostenible, d'on trauria l'energia, i els subministraments necessaris pel dia a dia (menjar i productes, l'aigua es sobreentén que tindrien sistemes d'auto reciclatge).
A part de problemes tècnics, la necessitat de materials súper resistents per aguantar l'alçada, així com que reconeixia que necessitaven una superfície de 1km de radi per a distribuir les tensions, la qual cosa fa preguntar, no sortiria més econòmic i probablement sostenible, posar les mateixes 100.000 persones en una ciutat ben planificada de 1km de radi?
Davant del plantejament d'aquest edifici-ciutat es va contraposar el segon ponent, l'arquitecte, ara teòric Mariano Vazquez, que senzillament va dir que no funcionaria el projecte, sense entrar ja en si la torre biònica pot funcionar o no, em va agradar la introducció d'un concepte que va fer aquest ponent, recorrent a Galileu deia que el creixement infinit és impossible. En definitiva, que tot sistema té un límit, ja que al augmentar un sistema, la seva superfície creix quadraticament i el seu volum cúbicament. Això és senzill d'entendre, si un acer té de tensió màxima 2.600kg/cm2, i una densitat de 7.8T/m3, quan tinguéssim una torre de 3300metres, aquesta col·lapsaria pel pes propi, o sigui el material no es podria aguantar ni a si mateix, si agafem un material amb més resistència sols augmanteríem aquest límit, en definitiva el creixement infinit seria impossible.
Relacionant amb aquest concepte, plantejava que, què és ecològic? No deixa de ser correcte la pregunta, està de moda parlar d'ecologia però, què ho és realment? Ell defensava que tot és ecològic, ja què tot ha sortit de la natura; per més que nosaltres ho haguem transformat no deixa de ser un subproducte natural.
En aquest sentit també reflexionava sobre si la natura és el més eficient, i ho plantejava d'una forma molt gràfica, de tota l'energia que transforma la fotosintesis, sols un 10% és l'energia sobrera que la natura no fa servir i ens queda a nosaltres per fer el què volguem (diguem-ne carbó, petroli, etc.)
I encara no satisfet amb aquest concepte parlava d'un exemple molt clar. La natura, produeix aigua dolça a través de la evaporació. Per generar 1m3 d'aigua dolça la natura empra 1.000MJoules d'energia. En canvi la humanitat, a través del sistema d'osmosis sols necessita actualmetn 15MJoules per produïr el mateix metre cúbic, i el límit teòric d'aquesta tecnologia és 3MJoules, per tant, és veritat que la natura optimitza?
En definitiva, la conferència, tot i distar enormement de l'esperat va ser prou interessant, i una forma de reflexionar, sobre què és ecològic, o què és òptim i quina és la manera com hem d'aprofitar els recursos, ja sigui construint, o generant un telefon mòbil.
