De calaixos, i salvatjades (calaix a la sortida de Sants Estació)

Arran de la notícia de laVanguardia d'avui 19 de juliol, sobre el tall del servei durant gairebé un mes per obres, m'he plantejat redactar aquest article sobre les afectacions que tenen a vegades les obres en la nostra vida, i que alguns cops els tècnics menystenim la repercussió dels nostres actes.

Per qui no s'hagi llegit l'article i no conegui la zona afectada de Barcelona, dir-li que Sants és la principal estació de la ciutat. En el seu accés sud, parteix entre dos tot una sèrie de barris. Els veïns s'han queixat durant anys de la presència de les vies i de les molèsties que ocasiona el tren (tot i que hauríem de recordar que el tren hi era abans). Fa motls anys, amb el projecte d'arribada de l'AVE, es va decidir calmar una mica els veïns amb la promesa de cobrir les víes, però no a través del seu sotarrament sinó amb la construcció d'un calaix de formigó, on a damunt s'hi faria una rambla.

Sobre el paper no està malament, però francament no sé si els veïns s'han plantejat gaire bé, la quantitat de sol i ventilació que els hi treurà, sobretot als dels pisos més baixos, hi ha punts on els veins allargant la à des del balcó poden tocar el mur de formigó.

Com dic el plantejament del calaix, em sembla totalment inadequat, però fora d'aquí, ens trobem amb com s'executarà. Per tal d'executar el cobriment, tallaran durant gairebé un mes, tot el trànsit direcció SUD des de l'estació de Sants, afectant 150.000 persones diàriament en el servei de rodalies, i allargant el viatge 45minuts per tota aquella gent que agafi trens de mitja distància ja què els trens hauran de fer una volta a tota  la ciutat de Barcelona.

No es podria haber plantejat l'obra d'una altre manera? Sols executant-la a la nit? Que es creuen que la gent no treballa? Estem parlant de passar de trajectes de 7 minuts, a voltes de més de mitja hora, sense ni tan sols arribar al mateix punt. Les línies que acabaran a l'Hospitalet els seus passatgers poden agafar la línia 1 del metro però els deixa a plaça espanya. I la gent que acabarà el seu trajecte a Bellvitge, es trobaran amb una situació similar havent de fer transbordament amb Ferrocarrils de la Generalitat i acabant també a Espanya, no a Sants.

En definitiva, perquè sempre ens oblidem dels usuaris? En època de crisis cal fer que la gent arribi tard a treballar? Què una de les nostres costes més importants perdi part de l'atractiu turístic de platja + barcelona a cop de tren? D'acord els turistes podran arribar, però dubto que estiguin gaire contents.

Caminar mirant amunt (Capítol 5) Cantonades de l'eixample v4

Feia dies que no parlava del tema, i he decidit que avui, en una calorosa tarda d'estiu, podia ser interessant fer un comentari. Ho afronto des de la perspectiva de les cantonades, però és quelcom que passa també a la resta d'edificis de l'eixample.

Què passa quan es fa una promoció, dividida en diferents portals? Per més què siguin entitats diferents catastralment parlant, i què siguin totalment independents, pot ser que comparteixin coses serioses com l'estructura, i que a posteriori sigui difícil tirar a terra una de les parts, o almenys que ens ho haguem de mirar amb més calma. Però sense entrar en coses tan series.

Què passa quan toca pintar la façana?

Algunes finques es posen d'acord amb els seus veïns i accepten fer les obres a l'hora per donar una imatge de continuïtat, o almenys intenten fer servir el mateix color del veí, però quan no hi ha cap mena de relació entre uns i altres, ens podem trobar casos com els següents.

En aquest cas veiem que dos portals van decidir pintar la façana en tons blau-verdosos i el tercer, no li agradava aquests tons i es va decidir pels ocres. No tinc res contra els gustos personals, però no podrien haver-se posat d'acord?

Un altre cas típic és el de dos finques veïnes, fan servir el mateix color, però passa bastant temps entre una actuació i l'altre, resultat? El mateix que l'anterior, però sense cantar tant.

Seguiré buscant més curiositats, fins la propera!

Caminar mirant amunt (Capítol 5) Cantonades de l'eixample v3

Comencem setmana i avui us poso alguns exemples més de les cantonades de l'eixample. L'eixample com a tal té una forma ortogonal molt clara. Els xamfrans, originàriament dissenyats pels girs dels carros de cavalls i també per a posar-hi quioscs de diferents tipus de productes han anat evolucionant a zones de càrrega i descarrega, aparcaments de pagament (gràcies senyor Hereu per la zona verda) i en definitiva, són un element que ens fa reconèixer la nostre ciutat a qualsevol fotografia.

Ara bé, què passa quan un sistema ortogonal, topa amb vies que es salten la ortogonalitat? O senzillament, què passa quan arribem a la frontera d'aquesta malla ortogonal, doncs que apareixen certes "anomalies".

Tipus 7: Què passa quan la malla es troba amb una via que la talla? doncs que si aquest tall és més aviat tangencial, ens podem trobar amb un cas com aquest, on tenim una finca que al seu extrem no arriba als 3metres d'amplada. Amb tot s'ha de reconèixer que l'arquitecte va ser bastant hàbil guanyant espai i il·luminació amb aquesta tribuna. Als matins de diumenge deu ser un lloc ideal per llegir tranquil·lament el diari o per esmorzar.

Tipus 8: En realitat no deixa de ser una variant del cas anterior, però aquí l'arquitecte en comptes d'aprofitar fins casi al vertex de la parcel·la que tenia va decidir parar abans, i fer una corba molt més gran per tractar la cantonada, en certa manera, directament no es va enfrontar al problema.

Tipus 9: Un desastre. Perquè dic què és un desastre de cantonada? Molt senzill, és el fruit de un encontre amb 2 carrers ortogonals de la malla, Llançà i Sepúlveda, fins aquí bé, el problema és què a més hi sumem el paral·lel (45º respecte la malla) i l'avinguda Mistral, que va al seu aire totalment. En conclusió els arquitectes van aprofitar com van poder les parcel·les, però la imatge que dona la illa, és de desordre total, i què sembla una altre ciutat. Qui agraeix més el desgavell és el propietari del bar, ja què té prou acera per tenir una gran terrassa.

Caminar mirant amunt (Capítol 4) Cantonades de l'eixample v2

Fa uns dies començava aquesta col·lecció de cantonades de l'eixample avui us presento la continuació.

Tipus 4: Xamfrà? Qui ha dit que hi hagi un xamfrà. En realitat una evolució de la ziga zaga però solament en dos trams, té l'agilitat de crear una ampliació de l'acera, que pel cas en concret, una escola és quelcom molt pràctic donada la gran acumulació de gent a les entrades i sortides.

Tipus 5: L'alt i el baix. Amb els temes del veinatge en cascs urbans sempre és donen circumstàncies curioses, però en els casos de xamfrans, on les visuals són més grans perquè la caixa de carrer creix, són com més notables visualment, i que un edifici tingui dos plantes i el seu veí sis, no deixa de sorprendre.

Tipus 6: De fet és l'obetura de tot un subgrup que tractarè en pròximes edificions. Les famoses cantoneres de Nuñez i Navarro.

Caminar mirant amunt (Capítol 3) Cantonades de l'eixample

Avui enceto el que possiblement serà una sèrie, cantonades de l'eixample.

Normalment quan li preguntes a algú com és l'eixample, et diuen quadrat! I no tothom recorda que si, que és una malla ortogonal, però les cantonades de totes les illes estan xamfranades. Aquests xamfrans durant molts anys van ser les restes que quasi ningú no volia edificar, s'hi posaven en molts casos tallers, gasolineres, aparcaments, cases baixes, ja que els promotors no acabaven de veure'ls rendibles.

Aquesta inèrcia què avui dia ja ha desaparegut, té històries curioses com la de un jove Josep Lluís Nuñez, passejant amb la dona dalt d'una moto buscant xamfrans per construir. No us heu fixat mai que moltíssims edificis en cantonada de l'eixample són obra de la constructora Nuñez y Navarro?

En aquesta sèrie que avui enceto intentaré mostrar-vos casos curiosos, típics i peculiars de cantonades de l'eixample, espero que us interessi.

Tipus 1: Xamfrà clàssic, amb edifici típic de l'eixample barceloní, tot construït, si el miréssim en planta veuríem que es tracta d'un edifici clàssic de l'eixample amb algunes sales que passen a ser de forma irregular per absorbir el canvi de 45 graus de la parcel·la

Tipus 2: Dent de serra: L'edifici enfronta el gir de 45 obviant-lo reduint-lo a trams petits en escaire de forma que es vagi absorbint la façana irregular.

Tipus 3: Pep Guardiola (Ziga Zaga). En aquest altre cas l'arquitecte opta per camuflar els 45 graus en petits ratrenquigs tots a 90º. No deixa de ser una variant de l'anterior, però estèticament dona una sensació més orgànica i d'adaptabilitat.

Caminar mirant amunt (Capítol 2)

La "víctima" d'aquest segon capítol torna a ser el mateix edifici (m'agafaran mania els propietaris...), el cas és que m'ha fet gràcia, que la lona que vaig comentar fa unes setmanes, hagi estat treta, fora que em sembles bona idea o no, i d'algun que altre error de realització, després de posar-la va durar pocs dies, i a canvi de que?

Doncs "money talks" i ara hi ha un fantàstic anunci en el seu lloc, coses del sistema capitalista suposo!

Caminar mirant amunt (Capítol 1)

Avui ignauguro secció al blog. De tant en tant intentarè publicar alguna cosa que m'hagi cridat l'atenció tot passejant. Sempre és pot aprendre de caminar pel carrer, ja sigui per bons exemples o mals exemples, i també moltes vegades es pot riure una mica, sempre sense mala intenció.

Començo amb un edifici que m'he trobat avui passejant per la ciutat. El tinc molt vist, ja que per casualitat passo molt per la plaça dels països catalans, pels que no sou de Barcelona, una de les places que dona accés a l'estació de Sants. El cas és que hi ha una torre d'habitatges bastant alta a la confluència de Numància amb Josep Terradellas. A aquest edifici li estan arreglant la façana.

Fins aquí molt normal, és un procès típic, i que gairebé tots els edificis hi acaben passant en algun moment de la seva vida, el que m'ha fet gràcia, és que seguint una moda que porta ja cert temps, al cobrir l'edifici han decidit que la lona que taparà les obres tingui un dibuix de com és la façana.

És un costum que no sé quin sobrecost implica en la lona, però que no deixa de sorprendre'm, la gràcia però està en que un cop has decidit fer el dibuix, aquest almenys que segueixi algunes normes. El que sobta del dibuix, és quan ja tenien dibuixades totes les finestres i balcons, els hi va entrar la mandra, i com s'observa van dibuixar la meitat de les ombres, i l'altre meitat, la van copiar fent el simètric, per tant o el dibuix representa la casa iluminada per focus de nit, o bé tenim dos sols i no ens en hem adonat.

Reconec que fer les ombres i que s'entengui bé un volum en un plànol no és fàcil, però no he pogut evitar la temptació de penjar-ho, com deia, un acudit gràfic bastant "freak" però que espero que us faci gràcia