Carbonatació

A vegades passejant em trobo coses que són clars exemples d'allò que ens ensenyen als arquitectes a la carrera i que costa d'entendre si no senzillament no es veu.

L'altre dia vaig anar a veure un partit del meu nebot a Sitges i com que era un campionat entre partit i partit vam anar a passejar per la població, per cert, una pena que el Cau Ferrat estigui en rehabilitació, bé pena perquè no es podia veure però sort perquè vol dir que en  fan conservació.

El cas és que vaig trobar un clamorós exemple dels efectes dels ambients marins sobre el formigó i de la carbonatació d'aquest.

Vista d'un edifici en obres amb problemes de carbonatació

Què és la carbonatació?

Primer hem de tenir en compte que el formigó armat està compost d'armadures d'acer i de formigó.
La carbonatació és un procés químic que es dona a les superfícies de formigó que estan en contacte amb l'aire. En concret és una reacció entre el CO2 de l'aire i l'hidròxid de calci del formigó. Però el punt important és que el formigó protegeix a les armadures d'acer de la corrosió i la carbonatació elimina la capacitat del formigó de defensar les armadures.

Per tant el problema que presenta la carbonatació que és un procés que va avançant, aproximadament 1mm cada any és que arriba un punt que les armadures estan en contacte amb l'aire exterior i comencen a oxidar-se.

Aquest procés implica un augment de volum del acer, i aquest al expansionar-se s'endú per davant el formigó que el protegeix. Generant dos problemes, per una banda la pèrdua de secció de formigó i per altre també que salti part del acer progressivament, ambdues circumstàncies redueixen la capacitat d'aguantar dels elements de l'estructura.

És quelcom típic i inherent al formigó, d'aquí la importància de protegir-lo per tots els mitjans per tal d'allargar-ne la vida útil. I una pràctica recorrent durant una època, deixar estructures de formigó vist a primera línia de mar, ara ens genera problemes bastant grossos. Ja que els ambients marins, primer carbonaten molt més ràpid al formigó i després les armadures.

Detall d'un dels pilars més repicats

En conclusió

Feu un bon manteniment de les estructures de formigó vist si és que en teniu, recuperar la protecció del formigó abans que es carbonati del tot, us ajudarà a evitar situacions com la dels edificis de Sitges d'aquest article. I recordar que sempre és bo tenir el llibre de manteniment de l'edifici si no en teniu, encantat us el farè.

A part com a detall humorístic, s'ha de dir que les obres es fan amb una llicència d'obres menors, primera notícia que tocar estructures sigui obra menor, potser és normal però em va sorprendre

La llicència d'obres és d'obra menor

Caminar mirant amunt (Capítol 5) Cantonades de l'eixample v4

Feia dies que no parlava del tema, i he decidit que avui, en una calorosa tarda d'estiu, podia ser interessant fer un comentari. Ho afronto des de la perspectiva de les cantonades, però és quelcom que passa també a la resta d'edificis de l'eixample.

Què passa quan es fa una promoció, dividida en diferents portals? Per més què siguin entitats diferents catastralment parlant, i què siguin totalment independents, pot ser que comparteixin coses serioses com l'estructura, i que a posteriori sigui difícil tirar a terra una de les parts, o almenys que ens ho haguem de mirar amb més calma. Però sense entrar en coses tan series.

Què passa quan toca pintar la façana?

Algunes finques es posen d'acord amb els seus veïns i accepten fer les obres a l'hora per donar una imatge de continuïtat, o almenys intenten fer servir el mateix color del veí, però quan no hi ha cap mena de relació entre uns i altres, ens podem trobar casos com els següents.

En aquest cas veiem que dos portals van decidir pintar la façana en tons blau-verdosos i el tercer, no li agradava aquests tons i es va decidir pels ocres. No tinc res contra els gustos personals, però no podrien haver-se posat d'acord?

Un altre cas típic és el de dos finques veïnes, fan servir el mateix color, però passa bastant temps entre una actuació i l'altre, resultat? El mateix que l'anterior, però sense cantar tant.

Seguiré buscant més curiositats, fins la propera!

Terraformació

El títol del post d'avui en realitat està agafat una mica del món de la ciència ficció i fa referència a transformar un planeta no habitable en habitable. Jo agafo el títol des de un punt de vista similar però diferent, em refereixo a totes aquelles obres on els homes decidim conquistar terres al mar.

Això òbviament és una forma de aconseguir quilometres quadrats nous de superfície sense entrar en guerra amb el veí, però genera una sèrie de problemes. Per una banda afectació al medi marí, podem canviar corrents, eliminar hàbitats naturals d'animals i vegetals.

Un dels casos més coneguts i que per vell a vegades ni hi pensem és Holanda, on la major part de la superfície està guanyada al mar, a través de la construcció d'un sistema de dics de contenció i de canals de drenatge per mantenir quilometres i quilometres de superfície. Òbviament per l'edat què es va fer dubto que hi haguessin gaires ecologistes què es preocupessin per l'afectació al medi.

Font

Un cas més pròxim és el del aeroport de Hong Kong. Construït sobre la unió de dos illes, guanyant al mar gairebé 10km2 de superfície. En aquest cas és prou interessant un sistema què es van enginyar per evitar l'assentament diferencial a la terminal, hem de pensar que els edificis nous sempre assenten, però en cas d'una illa artificial nova, que no pots compactar completament els problemes són més grans encara.

Font

Per descomptat un cas que surt de tant en tant són les illes palmera de Dubai. Espai completament guanyat al mar, i què sens dubte té també els seus problemes per fer arribar subministres, sobretot en les seves cosines germanes que reprodueixen el món, creant illetes independents entre elles.

Font

I el cas que m'ha fet obrir aquest post, és el contrari. Es tracta de l'illa alemanya de Helgoland. Aquesta illa actualment dividida en dos parts, antigament era una sola, però un temporal l'any 1720, fa gairebé 3 segles va separar la llengua de terra que connectava els dos illots actuals, el cas és que l'illa és notícia perquè fa poc han decidit en referèndum no tornar a connectar les dos parts de l'illa. Projecte què volien la classe política i els empresaris turístics, per tal de poder augmentar l'atractiu i la capacitat turística de l'illa. Sentit comú? Anclatge al passat? En tot cas m'ha semblat interessat què en un món boig per construir on aprofitem el racó que puguem i si cal guanyem espai al mar, s'hagi decidit prendre's les coses tal com són m'ha semblat prou curiós per parlar-ne.

font foto font notícía

Caminar mirant amunt (Capítol 5) Cantonades de l'eixample v3

Comencem setmana i avui us poso alguns exemples més de les cantonades de l'eixample. L'eixample com a tal té una forma ortogonal molt clara. Els xamfrans, originàriament dissenyats pels girs dels carros de cavalls i també per a posar-hi quioscs de diferents tipus de productes han anat evolucionant a zones de càrrega i descarrega, aparcaments de pagament (gràcies senyor Hereu per la zona verda) i en definitiva, són un element que ens fa reconèixer la nostre ciutat a qualsevol fotografia.

Ara bé, què passa quan un sistema ortogonal, topa amb vies que es salten la ortogonalitat? O senzillament, què passa quan arribem a la frontera d'aquesta malla ortogonal, doncs que apareixen certes "anomalies".

Tipus 7: Què passa quan la malla es troba amb una via que la talla? doncs que si aquest tall és més aviat tangencial, ens podem trobar amb un cas com aquest, on tenim una finca que al seu extrem no arriba als 3metres d'amplada. Amb tot s'ha de reconèixer que l'arquitecte va ser bastant hàbil guanyant espai i il·luminació amb aquesta tribuna. Als matins de diumenge deu ser un lloc ideal per llegir tranquil·lament el diari o per esmorzar.

Tipus 8: En realitat no deixa de ser una variant del cas anterior, però aquí l'arquitecte en comptes d'aprofitar fins casi al vertex de la parcel·la que tenia va decidir parar abans, i fer una corba molt més gran per tractar la cantonada, en certa manera, directament no es va enfrontar al problema.

Tipus 9: Un desastre. Perquè dic què és un desastre de cantonada? Molt senzill, és el fruit de un encontre amb 2 carrers ortogonals de la malla, Llançà i Sepúlveda, fins aquí bé, el problema és què a més hi sumem el paral·lel (45º respecte la malla) i l'avinguda Mistral, que va al seu aire totalment. En conclusió els arquitectes van aprofitar com van poder les parcel·les, però la imatge que dona la illa, és de desordre total, i què sembla una altre ciutat. Qui agraeix més el desgavell és el propietari del bar, ja què té prou acera per tenir una gran terrassa.

Ciutats fantasmes

Un dels efectes més notoris de la crisis, i segons com es miri causa, és la parada al sector de la construcció. Això s'ha traduït en un fet que ultimament va sent notícia periodicament, les ciutats fantasmes. L'altre dia hi havia una notícia de LaVanguardia.com, que tractava el tema amb unes imatges interessants, com han quedat algunes d'aquestes urbanitzacions, vistes des del satèl·lit, francament recorden imatges dels jocs que jugavem fa uns anys (tipus Sim City 2000).

Població de Chiloeches, sols 1600 habitants dels milers que es projectaven

  

Quer: Una població que com es pot veure té més zona urbanitzada buida que urbana consolidada

Consti què no sóc anticreixement, però amb imatges així em faig preguntes serioses, sobre què pretenem o preteníem, no és lògic que a poblacions d'uns quants centenars d'habitants projectem un creixement en un termini de 5anys de 10 o 15 mil habitants. Després ens preguntaríem perquè hi ha dos pobles i encara no ho entendríem, a part que el creixement a aquesta velocitat provocaria un desajust entre els serveis construïts i els necessaris al poble. Clar que com es veu al cas de Quer, almenys van arribar a construir una escola pública, ara els nens del poble tenen una escola fantàstica, i uns carrers genials per anar amb la bicicleta.

Part de la causa a part de l'afany especulatori dels promotors, està en què en les llicències d'obres els ajuntaments veien una gran forma de finançament, ara ve, a veure com paguen el manteniment dels carrers ja fets, sense que hi hagi habitants i per tant impostos que cobrar.

 Imatges de maps.google.com

Caminar mirant amunt (Capítol 4) Cantonades de l'eixample v2

Fa uns dies començava aquesta col·lecció de cantonades de l'eixample avui us presento la continuació.

Tipus 4: Xamfrà? Qui ha dit que hi hagi un xamfrà. En realitat una evolució de la ziga zaga però solament en dos trams, té l'agilitat de crear una ampliació de l'acera, que pel cas en concret, una escola és quelcom molt pràctic donada la gran acumulació de gent a les entrades i sortides.

Tipus 5: L'alt i el baix. Amb els temes del veinatge en cascs urbans sempre és donen circumstàncies curioses, però en els casos de xamfrans, on les visuals són més grans perquè la caixa de carrer creix, són com més notables visualment, i que un edifici tingui dos plantes i el seu veí sis, no deixa de sorprendre.

Tipus 6: De fet és l'obetura de tot un subgrup que tractarè en pròximes edificions. Les famoses cantoneres de Nuñez i Navarro.

Fusteries de fusta (Volum 3?)

Fa uns dies us vaig parlar sobre les fusteries de fusta, i em plantejava l'exercici de reincorporar-les a la nostra arquitectura. L'altre dia passejant pel 22@ vaig tenir l'oportunitat de veure una promoció d'habitatge públic on l'arquitecte ha incorporat la fusta altre cop a les fusteries. I també s'ha de dir a les proteccions solars i de privacitat.

Us porto l'edifici com a mostra que es poden incorporar antics materials als nostres nous edificis, sense cap perjudici. Això si, també cal reconèixer que ens perdem una mica pels detalls, i que a part que jo molta estima al maó no tinc, tampoc cal treballar així, em refereixo al desordre que s'observa a planta baixa amb els diferents contactes entre els maons que cobreixen l'estructura, els del tancament a la part superior i els de la part inferior...

Pels que us interessi, l'edifici es troba al xamfrà dels carrers Roc Boronat i Sancho de Ávila

Per si us crida el projecte, l'equip d'arquitectes són "Sabater & Associats"

Enllaç al projecte en qüestió Aquí



Caminar mirant amunt (Capítol 3) Cantonades de l'eixample

Avui enceto el que possiblement serà una sèrie, cantonades de l'eixample.

Normalment quan li preguntes a algú com és l'eixample, et diuen quadrat! I no tothom recorda que si, que és una malla ortogonal, però les cantonades de totes les illes estan xamfranades. Aquests xamfrans durant molts anys van ser les restes que quasi ningú no volia edificar, s'hi posaven en molts casos tallers, gasolineres, aparcaments, cases baixes, ja que els promotors no acabaven de veure'ls rendibles.

Aquesta inèrcia què avui dia ja ha desaparegut, té històries curioses com la de un jove Josep Lluís Nuñez, passejant amb la dona dalt d'una moto buscant xamfrans per construir. No us heu fixat mai que moltíssims edificis en cantonada de l'eixample són obra de la constructora Nuñez y Navarro?

En aquesta sèrie que avui enceto intentaré mostrar-vos casos curiosos, típics i peculiars de cantonades de l'eixample, espero que us interessi.

Tipus 1: Xamfrà clàssic, amb edifici típic de l'eixample barceloní, tot construït, si el miréssim en planta veuríem que es tracta d'un edifici clàssic de l'eixample amb algunes sales que passen a ser de forma irregular per absorbir el canvi de 45 graus de la parcel·la

Tipus 2: Dent de serra: L'edifici enfronta el gir de 45 obviant-lo reduint-lo a trams petits en escaire de forma que es vagi absorbint la façana irregular.

Tipus 3: Pep Guardiola (Ziga Zaga). En aquest altre cas l'arquitecte opta per camuflar els 45 graus en petits ratrenquigs tots a 90º. No deixa de ser una variant de l'anterior, però estèticament dona una sensació més orgànica i d'adaptabilitat.

Incongruències vàries

L'altre dia us comentava que vaig assistir a un Campus sobre fusteries de fusta. Com deia va ser molt interessant i a part de coses que possiblement faci servir, em vaig trobar amb alguns conceptes que em xocaven molt, el principal, la finestra mixt alumini-fusta.

Per què em va sorpendre i xocar? Potser és un excés de purisme, però em resulta xocant fer una finestra de fusta, per tal de obtenir els valors d'aïllament tèrmic necessaris, per després donar-li un envolcall d'alumini, per tal que tingui l'aparença de ser una finestra d'aquest material.

Probablement alguns direu, i quin problema hi ha? La resposta és que cap o molts, és una qüestió subjectiva, però a mi m'agrada ser sincer, com a persona i com a professional, i seguint aquesta lògica els meus edificis o projectes també ho han de ser.

Possiblement a tot això em vingui la influència d'un professor que em vaig trobar a 1r de carrera, en Pablo Garrido, professor de construcció, ens presentava el concepte de edifici transvestit, amb l'exemple del típic edifici amb acabat de pedra i cor de totxo, que en paraules textuals, yo quiero ser de piedra, pero soy de tocho porque no tengo dinero.

En definitiva, si la finestra de fusta d'avui dia, és millor que les metàl·liques, no serà qüestió de tornar-nos a trencar la closca per tal d'integrar-ho visualment? No per ser "modern" és qüestió obligatòria donar acabats mètal·lics a les nostres façanes.

Detall de la finestra mixta

Caminar mirant amunt (Capítol 2)

La "víctima" d'aquest segon capítol torna a ser el mateix edifici (m'agafaran mania els propietaris...), el cas és que m'ha fet gràcia, que la lona que vaig comentar fa unes setmanes, hagi estat treta, fora que em sembles bona idea o no, i d'algun que altre error de realització, després de posar-la va durar pocs dies, i a canvi de que?

Doncs "money talks" i ara hi ha un fantàstic anunci en el seu lloc, coses del sistema capitalista suposo!

Caminar mirant amunt (Capítol 1)

Avui ignauguro secció al blog. De tant en tant intentarè publicar alguna cosa que m'hagi cridat l'atenció tot passejant. Sempre és pot aprendre de caminar pel carrer, ja sigui per bons exemples o mals exemples, i també moltes vegades es pot riure una mica, sempre sense mala intenció.

Començo amb un edifici que m'he trobat avui passejant per la ciutat. El tinc molt vist, ja que per casualitat passo molt per la plaça dels països catalans, pels que no sou de Barcelona, una de les places que dona accés a l'estació de Sants. El cas és que hi ha una torre d'habitatges bastant alta a la confluència de Numància amb Josep Terradellas. A aquest edifici li estan arreglant la façana.

Fins aquí molt normal, és un procès típic, i que gairebé tots els edificis hi acaben passant en algun moment de la seva vida, el que m'ha fet gràcia, és que seguint una moda que porta ja cert temps, al cobrir l'edifici han decidit que la lona que taparà les obres tingui un dibuix de com és la façana.

És un costum que no sé quin sobrecost implica en la lona, però que no deixa de sorprendre'm, la gràcia però està en que un cop has decidit fer el dibuix, aquest almenys que segueixi algunes normes. El que sobta del dibuix, és quan ja tenien dibuixades totes les finestres i balcons, els hi va entrar la mandra, i com s'observa van dibuixar la meitat de les ombres, i l'altre meitat, la van copiar fent el simètric, per tant o el dibuix representa la casa iluminada per focus de nit, o bé tenim dos sols i no ens en hem adonat.

Reconec que fer les ombres i que s'entengui bé un volum en un plànol no és fàcil, però no he pogut evitar la temptació de penjar-ho, com deia, un acudit gràfic bastant "freak" però que espero que us faci gràcia