La Ciutat de Sagnier

Per tots aquells que no sortiu de Barcelona aquest pont, o que al contrari hi vingueu, us faig una proposta cultural gratuïta. Es tracta d'una exposició al Caixaforum de Barcelona. Per ser més concrets:

La ciutat de Sagnier; Modernista, Ecléctica i Monumental

Qui va ser Enric Sagnier i Villavechia?

Doncs va ser un dels arquitectes que va participar de la transformació de Barcelona a finals del segle XIX i sobretot principis del XX. Nascut el 1858 i mort el 1931 les seves obres són un reflex de tots els estils que es van donar en aquelles èpoques a la ciutat.

Els seus projectes van des de residencies unifamiliars a grans edificis públics, esglésies, escoles, fàbriques, hotels. Hi ha gent que el defineix com a arquitecte modernista, però sota el meu punt de vista tot i que alguns dels seus edificis ho són, canviava d'estil segons les necessitats del projecte, el seu criteri i els recursos que tingués.

Algunes de les seves obres més conegudes, que encara podem veure avui en dia són, el Palau de la Justícia, la Seu a Barcelona de la Caixa de Pensions i el Temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, entre molts altres.

L'exposició en repassa molts, dins i fora de Barcelona. Bàsicament amb suport de plànols i fotografies però amb algunes maquetes de molta qualitat.

En definitiva una activitat recomanable si esteu per Barcelona.

Dades:

La ciutat de Sagnier

14 de setembre de 2011 a 8 de gener de 2012

Caixaforum Barcelona, Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8, Barcelona

Horari: Dilluns a Divendres de 10 a 20h i els dissabtes, diumenges i festius de 10 a 21h

48h Open House (1)

Després d'una pausa massa llarga, on la veritat no he parat, reprenc el blog i aprofito per comentar una de les visites que he pugut fer a edificis de Barcelona el cap de setmana passat.

En particular gràcies al 48h Open House, que per si no ho coneixeu es tracta d'un esdeveniment de caràcter anual que obra al públic diversos edificis de Barcelona, la majoria dels quals no es podríen visitar altrament perquè són privats, és una idea que va començar a Londres l'any 1992 i que l'any passat va arribar a Barcelona. Si no hi heu pogut anar aquest cap de setmana o no us en havíeu assabantat esteu alerta l'any que vé per aquestes dates.

Avui us parlarè del Palau Baró de Quadras (Casa Asia)

Obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i datat el 1904-06 es tracta d'una casa de renta modernista entre mitgeres. Gaudeix d'un pati interior on es desenvolupa l'escala noble; en la majoria de cases típiques de l'eixample sempre trobarem una escala pel senyor de la casa i una altre per la resta de arrendataris (de fet la típica casa de l'eixample es diu casa de renda).

Arribant a l'entrada de la planta noble, especial detall de tota la decoració i de les vitralls, així com de l'escut del senyor de la casa.

Una avantatge de la casa baró de Quadras és que actualment és la seu de la Casa Àsia, i s'hi realitzen moltes activitats obertes al públic, i de fet crec que l'accés és més o menys lliure, per tant si podeu fer-hi una escapada possiblement us deixin fer un tomb per l'entrada, així com part de la planta noble. Especial menció tenen les ceràmiques de les parets, totes les ornamentacions, els artesonats dels sostres, així com els pilars i la llar de foc del menjador. Pel que fa a decoracions, podem trobar molts dels exemples del modernisme, florals, geomètrics, i mencions a la cultura i imaginari catalans.

Detall de Pilars amb els capitells, i podeu veure també l'artesonat del sostre

Detall d'una de les ceràmiques de paret

Així mateix us recomano fer l'exercici de veure les dues façanes de la casa, la principal a l'avinguda diagonal i la posterior al carrer Rosselló, sense desmereixer la posterior s'ha de reconèixer que el treball de decoració és molt inferior, però el modernisme català té trets pràctics i culturals nostres i és que si una és la façana de representació i l'altre la de servei, no té sentit invertir més diners a la posterior, sempre hi quan sigui correcte, i aquesta ho és més que moltes façanes que ens podem trobar pels nostres carrers.

Façana de l'Avinguda Diagonal

Façana posterior, autoria

En particular com us comentava, podeu trobar mencions al nostre imaginari amb la presència reiterada de la llegenda de Sant Jordi.

Detall del drac, just a un dels brancals de la porta principal

I el cavaller perseguint al drac, guanyarà? El dubte ofen! Que és Sant Jordi!

Per si algú vol visitar-la la direcció és avinguda Diagonal 373

Norman Foster: Wembley

Avui 1 de juny l'arquitecte britànic, Sir Norman Foster, fa 76 anys. La veritat és que és un dels arquitectes que més m'agraden, subjectivitat pura si, però és què en el fons el nostre món es subjectiu. He tingut la sort de poder  visitar algunes de les seves obres, més endavant uns en farè alguns articles, però avui us en vull comentar una que ha sortit bastant a la televisió aquests últims dies, l'estadi de Wembley, a Londres.

Es tracta d'un estadi nou, construït al lloc de l'antic Wembley, l'antic estadi era reconegut per tots els seguidors del futbol per les seves dues torres bessones. Per a l'arquitecte aprofitar l'antic estadi impedia crear un estadi adaptat al segle XXI com li demanaven els clients, i per tant va buscar mantenir l'esperit, amb un disseny totalment nou.

L'estadi té un total de 90.000 seients, tots coberts. La coberta en part retràctil permet cert control de la meteorologia sobre el camp. El gran element visual del camp és el gran arc que suporta part de la coberta, aquest té un ull de més de 300 metres i s'alça fins a gairebé 140 metres d'alçada.

Com a dada curiosa, va costar gairebé 1.100 milions d'euros i va patir continus retards, es veu que avui dia no es pot fer una obra grossa sense patir retards!

Us deixo algunes imatges i un video-passeig del youtube amb un guia prou interessant, el propi arquitecte! Que per cert, Moltes felicitats!

Font

Font

El Santuari de Meritxell (Andorra)

Fa unes setmanes vaig visitar el Santuari de Meritxell a Andorra. I he pensat que potser us interessaria una reflexió que he tret, a partir dels records que guardo de la meva primera visita farà uns 15 anys, i la visita actual, ja crescut i després d'haver-me amarat molt més de l'arquitectura, amb els anys i amb la carrera.

Per començar dir que l'edifici és obra de l'arquitecte català Ricard Bofill i es va acabar el 1974. El projecte va sorgir arran d'un incendi que va destruïr el Santuari romànic previ.

La primera visita

Coses que em van sorprendre i que no vaig entendre quan era petit. Perquè s'entrava de forma tan estranya? S'havia de pujar unes rampes i arribaves a dalt on entraves per un costat a una església. Hi havia parts que semblaven sense acabar. Parts que semblava que haguessin d'anar cobertes però no hi havia coberta. En definitiva no puc dir que no m'agradés, sinó més aviat que hi havia moltes coses que no entenia.

La segona visita

Havien passat molts anys, i una carrera de pel mig, i la visió amb que vaig arribar a Meritxell, era totalment diferent. Per començar el què m'havia estranyat quan era petit, aquí em va semblar una forma interessant d'acostar-se a l'església, pujar les rampes és fer un recorregut cap a l'església, primer sembla que t'allunyis, per després girar i arribar-hi tangencialment, poc a poc descobrint-la.

Normalment les esglésies catòliques a les que estem acostumats hi entrem per l'extrem llarg de la creu. En aquest cas també però en comptes d'accedir pel front, accedim pels dos costats. L'encontre amb la figura de l'altar i al fons la verge no és frontal, és en perspectiva, i poc a poc t'hi acostes, adonant-te que t'acostes a quelcom diferent.

Un contrast molt interessant al temple és el material exterior-interior. Tota la pell externa del santuari està rematada amb pissarra, en canvi l'interior és un enguixat totalment blanc, igual que el terra, també passem de la pissarra al marbre blanc. En un entorn on normalment hi ha molta llum, sembla mentida que al entrar a l'edifici encara en tinguis més, i això s'aconsegueix per aquest joc amb les pells.

Buscant una mica sobre el santuari i les voluntats de Bofill a l'hora de projectar-lo, explico l'altre punt que em va sobtar quan era petit, les parts que semblaven inacabades. Hi ha tot un pati que no té volta, i tens la sensació que se l'haguessin deixat de construir per algun problema econòmic. Mirat amb perspectiva i amb la informació, la voluntat d'aquest espai era que la volta fos el cel, una forma d'enllaçar allò terranal amb allò diví o superior. Un gest interessant i que realment et fa mirar amunt.

En definitiva un edifici interessant, i una visita recomenable si mai passeu per Andorra, i teniu un moment entre les baixades per les pistes i les compres.