Carbonatació

A vegades passejant em trobo coses que són clars exemples d'allò que ens ensenyen als arquitectes a la carrera i que costa d'entendre si no senzillament no es veu.

L'altre dia vaig anar a veure un partit del meu nebot a Sitges i com que era un campionat entre partit i partit vam anar a passejar per la població, per cert, una pena que el Cau Ferrat estigui en rehabilitació, bé pena perquè no es podia veure però sort perquè vol dir que en  fan conservació.

El cas és que vaig trobar un clamorós exemple dels efectes dels ambients marins sobre el formigó i de la carbonatació d'aquest.

Vista d'un edifici en obres amb problemes de carbonatació

Què és la carbonatació?

Primer hem de tenir en compte que el formigó armat està compost d'armadures d'acer i de formigó.
La carbonatació és un procés químic que es dona a les superfícies de formigó que estan en contacte amb l'aire. En concret és una reacció entre el CO2 de l'aire i l'hidròxid de calci del formigó. Però el punt important és que el formigó protegeix a les armadures d'acer de la corrosió i la carbonatació elimina la capacitat del formigó de defensar les armadures.

Per tant el problema que presenta la carbonatació que és un procés que va avançant, aproximadament 1mm cada any és que arriba un punt que les armadures estan en contacte amb l'aire exterior i comencen a oxidar-se.

Aquest procés implica un augment de volum del acer, i aquest al expansionar-se s'endú per davant el formigó que el protegeix. Generant dos problemes, per una banda la pèrdua de secció de formigó i per altre també que salti part del acer progressivament, ambdues circumstàncies redueixen la capacitat d'aguantar dels elements de l'estructura.

És quelcom típic i inherent al formigó, d'aquí la importància de protegir-lo per tots els mitjans per tal d'allargar-ne la vida útil. I una pràctica recorrent durant una època, deixar estructures de formigó vist a primera línia de mar, ara ens genera problemes bastant grossos. Ja que els ambients marins, primer carbonaten molt més ràpid al formigó i després les armadures.

Detall d'un dels pilars més repicats

En conclusió

Feu un bon manteniment de les estructures de formigó vist si és que en teniu, recuperar la protecció del formigó abans que es carbonati del tot, us ajudarà a evitar situacions com la dels edificis de Sitges d'aquest article. I recordar que sempre és bo tenir el llibre de manteniment de l'edifici si no en teniu, encantat us el farè.

A part com a detall humorístic, s'ha de dir que les obres es fan amb una llicència d'obres menors, primera notícia que tocar estructures sigui obra menor, potser és normal però em va sorprendre

La llicència d'obres és d'obra menor

Terraformació

El títol del post d'avui en realitat està agafat una mica del món de la ciència ficció i fa referència a transformar un planeta no habitable en habitable. Jo agafo el títol des de un punt de vista similar però diferent, em refereixo a totes aquelles obres on els homes decidim conquistar terres al mar.

Això òbviament és una forma de aconseguir quilometres quadrats nous de superfície sense entrar en guerra amb el veí, però genera una sèrie de problemes. Per una banda afectació al medi marí, podem canviar corrents, eliminar hàbitats naturals d'animals i vegetals.

Un dels casos més coneguts i que per vell a vegades ni hi pensem és Holanda, on la major part de la superfície està guanyada al mar, a través de la construcció d'un sistema de dics de contenció i de canals de drenatge per mantenir quilometres i quilometres de superfície. Òbviament per l'edat què es va fer dubto que hi haguessin gaires ecologistes què es preocupessin per l'afectació al medi.

Font

Un cas més pròxim és el del aeroport de Hong Kong. Construït sobre la unió de dos illes, guanyant al mar gairebé 10km2 de superfície. En aquest cas és prou interessant un sistema què es van enginyar per evitar l'assentament diferencial a la terminal, hem de pensar que els edificis nous sempre assenten, però en cas d'una illa artificial nova, que no pots compactar completament els problemes són més grans encara.

Font

Per descomptat un cas que surt de tant en tant són les illes palmera de Dubai. Espai completament guanyat al mar, i què sens dubte té també els seus problemes per fer arribar subministres, sobretot en les seves cosines germanes que reprodueixen el món, creant illetes independents entre elles.

Font

I el cas que m'ha fet obrir aquest post, és el contrari. Es tracta de l'illa alemanya de Helgoland. Aquesta illa actualment dividida en dos parts, antigament era una sola, però un temporal l'any 1720, fa gairebé 3 segles va separar la llengua de terra que connectava els dos illots actuals, el cas és que l'illa és notícia perquè fa poc han decidit en referèndum no tornar a connectar les dos parts de l'illa. Projecte què volien la classe política i els empresaris turístics, per tal de poder augmentar l'atractiu i la capacitat turística de l'illa. Sentit comú? Anclatge al passat? En tot cas m'ha semblat interessat què en un món boig per construir on aprofitem el racó que puguem i si cal guanyem espai al mar, s'hagi decidit prendre's les coses tal com són m'ha semblat prou curiós per parlar-ne.

font foto font notícía